Adéu bales de goma… I ara?

Fa gairebé un any i mig, quan Ester Quintana va rebre l’impacte d’una bala de goma dels Mossos a Barcelona, semblava impossible. Però el dia ha arribat. Avui, per fi, els Mossos deixen d’utilitzar aquests projectils, després de provocar en els darrers anys lesions greus a una desena de persones, la majoria (fins a 7) amb mutilacions oculars.

Aquestes actuacions han suposat també la imputació de fins a 30 agents de la policia autonòmica, cap condemna fins al moment.

Com hem arribat fins aquí? En primer lloc per la pressió popular. Una feina impagable que han fet els moviments socials, especialment Stop Bales de Goma i Ojo con tu Ojo, el darrer, sorgit de l’entorn de l’Ester. Han estat les víctimes, els seus advocats i grups de suport els qui s’han mobilitzat i han interpel·lat els responsables polítics fins a provocar el canvi.

Aquests i altres grups són els que han situat aquesta qüestió en l’agenda política i mediàtica; els qui han encertat el to comunicatiu (tan dur i alhora tan sensible…) per fer-nos entendre l’experiència personal que suposa perdre un ull. Són del tot imprescindibles la sèrie de fotografies de Stop Bales de Goma, aquest vídeo o el primer de l’Ester Quintana, a sota.

Són també els qui han posat el dit a la nafra assenyalant els canvis de versions del cos policial, les contradiccions, si no directament les mentides, dels responsables policials i polítics… sacsejant els mitjans que, com sol ser habitual, van transmetre versions oficials sense qüestionar-les a fons. Finalment es va forçar una comissió parlamentària.

Sense tots aquests moviments avui no tindríem prohibició de les bales de goma. En tot moment els responsables polítics han anat a remolc. Primera lliçó.

Qui escolta avui dia el conseller d’Interior i escoltava l’anterior al 2012, entendrà perfectament què ha canviat: el marcatge de la societat, liderat pels moviments socials. Un marcatge que, a partir d’ara, hauria de dificultar una sensació d’impunitat que sens dubte ha amarat totes les actuacions dels Mossos en el control de manifestacions.

I ara què? Ja està tot fet? La prohibició de les pilotes de goma portarà als Mossos a incorporar alternatives que també són lesives. Els canons d’aigua també buiden ulls per la pressió amb què surt l’aigua i provoquen caigudes i traumatismes amb conseqüències fatals. Els projectils de precisió (foam) no deixen de ser projectils que si impacten en zones delicades del cos també poden ferir. L’altaveu de so o els gasos lacrimògens, el mateix.

Què guanyem, doncs? Si canviem una arma per una altra, ben poc. Si s’estudien les conseqüències lesives d’aquest material antiavalots de manera prèvia a la seva utilització (que no està passant), si es fan (i se segueixen) protocols d’actuació, si s’utilitzen amb proporcionalitat, només com a últim recurs i no pas per espantar o dispersar manifestacions perquè sí (com s’ha fet i encara es fa…), potser aleshores les coses sí que començaran a rutllar.

És important, però, com han assenyalat Stop Bales de Goma i Ojo con tu Ojo o Amnistia Internacional en seu parlamentària, que la prohibició de les pilotes de goma no porti a l’equívoc de pensar que ja s’ha acabat el problema. No.

Encara hi ha impunitat. Encara manca l’assumpció de responsabilitats. Reconeixement. Reparació a les víctimes.

O és que, un any i mig després, els Mossos han reconegut que una pilota de goma disparada per un agent va impactar Ester Quintana? No ho han fet. O és que alguna víctima de bala de goma ha rebut algun tipus de reparació? No ha passat. Per tant, la impunitat encara campa i això ha de canviar.

Problemes recurrents i estructurals que ens allunyen de la situació ideal

Els agents segueixen sense anar degudament identificats, dificultant la posterior rendició de comptes si cometen un abús. La repressió de les manifestacions no només no disminueix, augmenta, com ha assenyalat recentment un informe d’Amnistia Internacional sobre el dret a protestar a l’estat espanyol, constantment amenaçat per l’ús excessiu i desproporcionat de la força o les sancions o multes a manifestants pacífics. El corporativisme dels Mossos és excessiu, amb incomprensibles homenatges a agents que potser seran condemnats per abusos.

El model encara és repressiu i pot esdevenir pitjor en els propers mesos si s’enforteix amb els canvis previstos en el Codi Penal o la llei de seguretat ciutadana.

Dissabte passat l’Ester Quintana va ser a Palma, a l’Assemblea General Federal d’AI i va deixar glaçats als i les assistents amb el relat del dia de l’impacte, del que va sentir, de les cinc operacions, cinc, que ja porta a les esquenes.

Del dia que l’actual conseller d’Interior, no l’altre, li va demanar perdó… però sense que a hores d’ara els Mossos hagin reconegut que una bala de goma seva li va impactar a l’ull esquerre.

L’Ester, al Passeig del Born de Palma, va llegir un manifest que acabava amb tres senzilles paraules: No penso callar! La seva força és un exemple del que cal fer. Seguir i seguir, fins a eradicar pràctiques policials que semblen d’una altra època però que són ben reals avui, ara, aquí.

Cal seguir ara més que mai perquè el comissari en cap dels Mossos fa un parell de dies demanava “perdó” i Artur Mas parlava de “errors” i sembla que ara tothom passi pàgina. I no, no…

El perdó, com va dir ahir Amnistia Internacional en un tuit de resposta a algú que els recriminava el seu silenci, no serveix de res si no va acompanyat d‘investigacions imparcials i independents que portin davant de la justícia els responsables d’abusos de drets humans. I si no hi ha mesures de reparació a les víctimes, fins i tot quan un procediment penal no pugui determinar qui és l’agent responsable de l’abús.

Un perdó sense tot això és una sortida en fals. Una maniobra de distracció. En definitiva, un autèntic frau que, com a societat, no hauríem de permetre.